Jo vull ser públic de la cultura

Tinc una colla d’amics en la cultura, que quan senten parlar de públics es posen nerviosos, a la defensiva, i carreguen sense pietat contra la idea de crear públics, d’educar públics… Fa temps que em fan rumiar. Per una barreja de respecte i de por –ja que estan bastant més posats que jo en el discurs- mai m’he atrevit a portar-los la contrària; però ara, amb la protecció de la distància, el reforç de la calma que dona un matí empordanès solejat , ple de pardals que no paren de xerrar i a la vista cobdiciosa del cirerer encara carregat, penso que puc.

Sóc conscient que ells defensen la vessant més combativa, la que veu en la cultura una eina de transformació i de canvi, de lluita, i no és que jo ho vulgui negar, ja ho crec que des de la cultura es poden fer aquestes coses!; però penso que es agafar una mica la part pel tot, i té un no sé què d’excloent, i si m’apureu, d’elitista. Realment li podem dir a gent activa en molts àmbits –penso en els components de la coral que assagen cada setmana al centre cultural, en la colla que fan ballar la mulassa al meu poble, en el grup de fotografia amateur, en els poetes bloguers, etc- que o són militants i combatius, o no són?

I si ara mirem cap a la ciutadania no dedicada, però tampoc aliena –la meva mare (que coneix i canta àries d’òpera), la meva veïna costurera (que treballa per al cinema), la Montserrat de la copisteria (que recita poesia) què en pensaran? Entendran res d’això de l’acció revolucionària?. Sobre la resta de persones que acaben d’omplir el cens, ja no m’atreveixo ni a pensar-hi.

No estarem fent allò que tant hem retret als crítics d’art? Que sembla que només parlen per a ells mateixos i per als seus col·legues, que diuen coses de les obres d’art, que ni els mateixos autors entenen…

Per arribar a la consciència i al combat, cal haver fet un recorregut –llarg o curt, lent o ràpid- des de la ignorància al coneixement, des de fora fins a dins, des de la indiferència a la necessitat, i aquest camí no es fa sol, ni per ciència infusa.

Estic plenament convençut que tots som cultura i que tots fem cultura, però la fem sent actius o no, sent-ne creadors, o no. Quan només som espectadors, quan fem de públic receptor, sense cap participació activa en l’origen, no estem col·laborant també a la cultura?. I no em refereixo només a assistir a un espectacle en viu, o a la lectura d’un llibre, penso també en el filòsof que llença una idea, un concepte… Si el coneixement (es digui ciència, filosofia, política o art) no es socialitza, no és res, o si ho voleu: no és cultura.

Jo vull ser públic de la cultura, perquè vull gaudir de les coses que no sé fer, de les que no sé dir, de les que no puc ni imaginar…

Jo vull ser públic de la cultura, i que l’estat em garanteixi plataformes d’accés, basades en el principi d’igualtat d’oportunitats, que em permetin fer camins personals (i també col·lectius) cap al bé i el mal.

10 Respostes a “Jo vull ser públic de la cultura”

  1. Marta ha dit:

    Jo sóc d’aquestes que quan sento captació de públics, educar a públics, incrementar els públics i mil expressions més tan habituals en la gestió de la cultura, apretaria a córrer sense mirar enrere (per dir-ho suau). I això em passa per diversos motius que provaré d’esbossar tot i que desordenadament i de forma ràpida:

    La colonització del llenguatge. La idea de pensar les persones com a públics crec que és fruit d’aquest procés d’adopció, per part de gent de la cultura, de paraules que venen d’altres móns sovint fortament mercantilitzats i en què acabem despersonalitzant les relacions i deshumanitzant la cultura, la comunicació, el fet artístic…

    La centralitat dels públics. El tema dels públics ha estat una preocupació creixent en la cultura, i d’una manera o d’altra em fa pensar que potser és perquè el sector privat (evidentment) però també el sector públic han estat més preocupats per la difusió i el consum de programacions i de productes culturals…. En fi, una cultura més d’objectes que no pas de processos, d’experiències, d’espais de reflexió.

    Acomplir indicadors. Un altre dels aspectes és que tinc la intuïció que, darrera d’aquesta obsessió pels públics, sovint s’amaga una voluntat de créixer quant a indicadors com a mecanisme legitimador de qualsevol acció o projecte. Sempre ens venen la quantitat de persones que van a un o altre acte però són pocs els relats complexos que tenen cabuda en un món cada cop més “numeritzat”. I això em porta a pensar que potser busquem en el nombre de públics una legitimació social que ens reconforti, que no ens posi en crisi ni posi en crisi això que entenem per “sector cultural” (ja sabem que els números tot ho aguanten).

    Jo també sóc lectora, visitant d’exposicions, assistent a concerts i espectadora que suma en els números de públics i no hi penso renunciar. També faig cultura fora d’aquests marcs tan categoritzats. Però prefereixo que no em comptin a pes ni comptar a quantes activitats culturals he anat el darrer mes. Prefereixo explicar-te com d’interessant em va semblar Stockmann i tot el que em va fer pensar, com de dolents eren els del darrer concert però que bé m’ho vaig passar amb la gent que hi anava, què densa i extensa se’m va fer la darrera expo de Bolaño… Perquè no sóc un % d’ocupació de sala ni la visitant número X a una exposició. Perquè darrera de tot això hi ha experiències, sensacions, reflexions i aprenentatges… Que crec que són les que ens poden obrir nous escenaris, que és el que m’agrada.

    Qüestionar la idea dels públics no em sembla una qüestió revolucionària o combativa, no massa. Em sembla més que és posar seny i pensar que treballem amb persones. Crec que tot sovint, quan despleguem tota “la metodologia de la gestió cultural”, se’ns oblida i acabem treballant en cultura com podríem fer-ho en una era amb ovelles.

    Hi ha tanta cultura fora de les institucions culturals que crec que el repte, més enllà de superar aquesta idea dels públics, és pensar i implicar-nos en una cultura que està més enllà de les institucions, trencar el nostre eix i construir altres formes de fer i viure amb les persones des de la cultura…. Que no és poc!

    I seguim amb el debat 😉

    • Ferran ha dit:

      Hi ha una cançó del Serrat que diu: “me gusta todo de ti, pero tu no”; a mi em passa a l’inrevés, m’agrades tu, però no el que dius (aquí); i no perquè no tinguis raó en moltes coses. Hi veig però dues línies diferents, a veure si em sé explicar: una seria veure el públic des de la gestió o l’acció cultural, i l’altra veure’s com a públic.
      Tots sabem el mal us que s’ha fet, es fa i es farà dels números, de com es justifiquen -o s’ensorren- accions i projectes culturals, per la tirania cega de les estadístiques. És una obvietat que no es pot fer servir les quantitats com a única vara de mesurar, que el contingut i la intenció, han de ser un contrapés a l’acte de comptar. Tinc dubtes però sobre el discurs contrari, el de no voler mirar les quantitats i atrinxerar-se sistemàticament en el fons, en els valors, en la “qualitat”. Hi ho dic perquè massa sovint, a aquesta fredor objectiva de les xifres (que tant t’espanta), només hi contraposem opinions, valoracions personals -o sigui del tot subjectives- o autoatribucions de “qualitat”, que ningú contrasta. De vegades em fa ràbia sentir la cantarella “ja se sap, això que jo faig és minoritari…” amb un to implícit que minoritari vol dir bo. I, francament, he vist molta mediocritat revestida de “qualitat minoritària”. Per què hem de donar per vàlid, que determinades accions culturals són minoritàries? En el món soviètic l’òpera va ser un espectacle popular, aquí cada dia fem els cinemes més petites, però a l’Índia tenen milers de localitats, a Cuba es fan recitals de poesia multitudinaris… Tots sabem que en cultura, tot és conjuntural, perquè la cultura mateixa ho és.
      Vols dir que aquests gran professionals de la cultura que som, no tenim alguna responsabilitat en que hi hagi coses que no surtin de la seva capseta daurada de minoritaris elitistes? Vols dir que no és més fàcil dir que la poesia és minoritària, que la dansa agrada a poca gent, que l’art abstracte és difícil… ? I de passada ens estalviem l’esforç que comportaria fer-lo majoritari, és clar, mantenint-ne la QUALITAT. I no em poso en la derivada minoritari=necessàriament subvencionat, perquè encara prendre mal.
      He dit que hi havia també la possibilitat de posar-se el barret de públic, de mirar-se les culturades des de l´òptica del consumidor (i ho dic amb intenció). Si he de ser sincer, en aquesta mania de ser sempre protagonistes actius, de fugir de l’anonimat, de voler-nos personalitzar sempre, hi veig una mica d’això que ara en diuen postureo. Quan vaig (poc) al teatre, vull que ho facin molt bé, que em facin oblidar que allò és mentida, quan veig (més) exposicions, vull sentir enveja malsana de no haver-ho pogut fer jo… Si després ho comparteixo, o no, m’és exactament igual. Un cop acabada l’experiència personal, estaré encantat de passar a formar part de l’estadística.

  2. Rafa Milán ha dit:

    Et felicito, Ferran, per la teva decisió de considerar-te públic de la Cultura. Ara només et queda qualificar el substantiu, et deixo escollir: captiu, objectiu, potencial, latent… i també pots fer un exercici de segmentació: pel lloc on vius, on treballes, pel teu nucli familiar, el teu estil de vida, les teves aficions… En fi, hi ha tantes possiblitats que si matises una mica segur que ajudes a alguns col·legues en la seva feina de captació, però potser s’hauran d’ocupar de fidelitzar-te. I vigila, perquè potser t’han categoritzat vés a saber com i per alguna d’aquelles has caigut en una llista d’adults 3 i comences a rebre informació sobre cursos de ioga, gimnàstica passiva o com afrontar la jubilació, el temps lliure com a oportunitat. En fi, que, pel mateix preu, també et podries haver declarat no-públic, que mola mogollón, i posa en problemes al sistema.

    Parlem una mica en serio, va. No sé d’on treus això de que pensar que la cultura pot funcionar com una eina de transformació social “és agafar una mica la part pel tot, i té un no sé què d’excloent, i si m’apureu, d’elitista”. A mí em sembla molt més excloent pensar la cultura com un producte de mercat i que la feina dels gestors culturals “públics” consisteix en crear això, un mercat (públics) per a un producte (teatre, música, art…). Em sembla excloent i reduccionista. I no crec que haguem de dir-li res a la gent que assaja cada cap de setmana al centre cultural, a la gent que fa ballar la mulassa al teu poble, a…. què és el que han de ser o deixar de ser. En tot cas, la nostra feina en aquest sentit hauria de estar més en la línia de garantir que ho puguin fer i que ho facin sense que ningú els manipuli i/o els converteixi en producte distribuïble o reproduïble. Deixem-los en pau i que disfrutin d’allò que fan.

    En el món en què vivim, i en aquesta maleïda societat, fer tot això i cantar a la dutxa o unes àries d’òpera mentre cuines, cosir pel cinema o recitar poesia en veu alta ho considero un acte revolucionari, un acte d’afirmació personal de mostrar obertament quines coses m’agraden i que les vull compartir amb qui vulgui. No cal que els ho expliquem ni que ells li posin aquesta intenció. O dit d’una altra manera la intenció compta? Aturar-se unes hores al mig d’una plaça i mirar al davant sense moure’s és un acte individual que no porta enlloc col·lectivament. Podria ser també una acció artística o potser una càmera oculta. Bé, a no ser que això passi a la plaça Taksim hores després d’haver sigut desallotjada brutalment per la policia. No sé, potser el moment, les circumstàncies i el lloc en que fas les coses i no la intenció és el que fa d’aquest o d’un altre un acte revolucionari.

    Quan parlem entre nosaltres fem això, parlem entre nosaltres, fem l’esforç d’entendre’ns de conèixer-nos, d’explorar-nos, d’explicar-nos, d’aprendre, de trobar el sentit a allò que fem i com ho fem. I de vegades, ho publiquem i ho compartim amb d’altres, per continuar fent el mateix, ara ja potser amb desconeguts. Quan els metges parlen entre ells no pretenen que el malalt els entengui, normalment no hi és present, però d’aquestes converses milloren les seves formes de fer, les seves habilitats, la seva comprensió de les malalties i la seva capacitat d’afrontar el fet d’haver-se de posar davant d’un pacient i sanar-lo. Doncs, això, que és el mateix. No hi ha cap intenció d’opacitat, obscurantisme o voluntat de no fer-se entendre, són espais i moments diferents. Ja m’entens, oi?

    Jo també flipo quan m’expliques les teves coses, el que penses, com t’enfrontes a les teves peces, als teus ganivets i eines d’un sol ús, t’admiro quan m’expliques una idea o alguna cosa en la que jo no havia pensat, o no conec i em fas revisar algunes afirmacions meves. Però jo no em declaro públic del Ferran Farré i sí et declaro la meva amistat i admiració.

    Ja saps que t’estimo mogollón, potser més del que et penses, però en aquest post has “errat” company. Tot i que em queda el dubte de si no ho has fet perquè sigui jo, o d’altres, qui es fiqui en aquest jardí a quatre potes i em trobi els cactus que m’has posat carinyosament entre les floretes. Potser ja m’he punxat i tot. Joder.

    • Ferran ha dit:

      Amic Rafa, m’has fet posar vermell, de debò; em consola pensar que la gent que em coneix, ja sap que no n’hi ha per tant.. També vull que sàpigues, que qui m’ha sentit parlar (i ve d’anys) de tu i la teva feina, coneixen el respecte i enveja que et tinc. Saps que m’agrada polemitzar, sóc xerraire i m’ho passo bé discutint; és el que més m’ajuda a pensar. Una altra manera de pensar és escriure, i quan escric coses com aquest post, ho faig empès per algun neguit, pels dubtes que em provoca la feina de cada dia… i sovint per les limitacions i incapacitats personals per fer-la d’una altra manera. Mai em plantejo parar cap trampa a ningú.

      Deixa’m insistir una mica en això dels públics. No puc estar d’acord en equiparar públic i mercat, ni en deixar aquest concepte en mans de l’oferta i la demanda de productes. A mi m’agradaria que des de la gestió pública de la cultura, fóssim capaços de donar-li un significat diferent a la paraula públic, perquè penso que pot tenir una connotació positiva i inclusiva en la dinàmica cultural. Sé que el màrqueting ens va fer molt mal, i el gat escaldat… però vols dir que ho hem d’abandonar?

      M’ha agradat molt la metàfora dels metges. Però si em permets una maldat.. ells formen part d’un sistema ben definit, reconegut… i a més a més diagnostiquen, recepten i (sovint) curen.

      Jo penso que en cultura la intenció és fonamental, però et dono tota la raó en que “el moment, les circumstàncies i el lloc” acaben sent la clau de volta.

      Un altre dia m’agradaria que parléssim d’això que en dius “Deixem-los en pau i que disfrutin d’allò que fan”

      una abraçada enorme.

  3. Eduard Miralles ha dit:

    Benvolgut Ferran:
    Gràcies per la teva darrera reflexió dominical (i per confessar que tens un cirerer fruitat i una mare que canta àries d’òpera, coses que jo almenys no sabia).
    Com que tinc el cor a la banda del Ferran i el cap a la del Rafa i la Marta, us proposo…
    a) Que recuperem la qualificació més desconnotada d’espectador.
    b) Que en la ja llarga llista de deures que traginem hi incorporem la conveniència de transformar l’espectador de públic en ciutadà
    c) Que llegiu amb atenció un parell d’articlets de l’any 2001 de l’il·lustre Jordi Coca sobre el tema: “L’art de l’espectador” (26 de novembre) i “Més sobre l’espectador i el públic” (10 de desembre) apareguts al “Quadern de Teatre” que publicava al diari AVUI d’aleshores.
    Darrerament he tingut el privilegi de discutir un parell o tres de cops amb el Sr. Coca sobre el tema. I com que aquesta andròmina em sembla que no permet penjar-hi annexes, a vosaltres tres us els faig arribar per e-mail. I la resta de possibles lectors, tafaners impenitents, aneu… a l’hemeroteca!
    Seguim (o no!)…
    emv

    • Rafa Milán ha dit:

      molt curiós, Eduard, que on tu tens el cor jo tinc el cap i on tu tens el cap jo tinc el cor, curiós… lectura de Jordi Coca pendent, continuará…

      • Ariadna ha dit:

        A mi em passa el mateix que a tu, Rafa, i precisament pel que diu el Ferran.

        El cor em demana que allò que programem, allò que fem amb carinyo i il·lusió, la nostra feina dins la cultura en definitiva, tingui una transcendència, impacti, arribi, transformi, serveixi per a alguna cosa més que per entretenir als espectadors, usuaris o públic -no hi entraré-.

        En aquest sentit crec que, per exemple, “garantir que (la gent que assaja a un CC) ho puguin fer i que ho facin sense que ningú els manipuli i/o els converteixi en producte distribuïble o reproduïble” és sovint una de les coses que més s’acosta a la idea que els que visitem aquest blog tenim de la gestió cultural.

        Per altra banda, el cap es queda en la visió de la realitat del dia a dia. La meva experiència en la gestió cultural no és ni de lluny tan àmplia com la vostra (i a sobre es basa tota en allò que passa en aquesta ciutat on treballem el Ferran i jo, que em sembla que d’exemplar -culturalment parlant- no en té res) però gestionar diners i espais públics em fa sentir molt responsable de com els fem servir, i aquí el cap mana.

        No es tracta de baixar la qualitat de la programació ni tampoc de “vendre cultura” al més pur estil comercial, però igual si que hem de pensar en la inversió (no diguem despesa) que suposa cada proposta i en quina repercussió té. Els números, en certa manera, sí que importen perquè com a ciutadana, de la mateixa manera que no m’agrada veure com es gasten diners en certes coses, no m’agradaria pensar que els recursos de la cultura s’estan mal-utilitzant.

        No sé si m’he desviat una mica del tema… en fi. Us gust llegir-vos 🙂

  4. Roser Mendoza ha dit:

    Amb el vostre permís, aquí teniu els dos articles citats per l’Eduard Miralles

    L’art de l’espectador / Jordi Coca

    Resumen: Jordi Coca constata la manca de públic en els teatres catalans i reflexiona sobre la importància de trobar propostes que facilitin la interacció entre espectador i espectacle, propostes en què l’espectador esdevingui part creativa del sentit de l’obra teatral.
    Publicado en: Avui. Barcelona (2001, 26 de novembre), p. 40

    http://www.traces.uab.es/tracesbd/avui/av01252.pdf

    Més sobre l’espectador i el públic / Jordi Coca

    Resumen: Jordi Coca tracta els mecanismes que es fan servir per augmentar el públic a les sales teatrals i reflexiona sobre la importància de destriar les necessitats reals de l’espectador, ja que sovint aquí es programen aquells espectacles que han gaudit d’èxit en altres països i ens convertim així en consumidors sistemàtics de prestigis externs.
    Publicado en: Avui. Barcelona (2001, 10 de desembre), p. 39

    http://www.traces.uab.es/tracesbd/avui/av01272.pdf

    Bona lectura!
    RM àlies Bagdadcafebcn

  5. Jordi ha dit:

    Doncs a mi per situar-me en algun d’aquests temes em va molt bé el filòsof Rancière. Aquí em sembla que ho explica força clar, el titular ja apunta maneres: “La emancipación pasa por una mirada del espectador que no sea la programada”

    http://blogs.publico.es/fueradelugar/140/el-espectador-emancipado

  6. Jordi ha dit:

    Vaig llegir això que diu Emilio Lledó, i em va fer pensar en aquesta “conversa”: “Además considera que también hay una gran corrupción en el lenguaje y pone como ejemplo una serie de palabras que hoy se han pervertido, como “educación, que se confunde con formación””

    http://www.lavanguardia.com/cultura/20130621/54376858908/emilio-lledo-tercera-guerra-mundial.html

Què en penses?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *