Temps de dissidència i de revolta?

El petit país, el del seny i la rauxa, està en l’ull de l’huracà. La crisi econòmica en la que ens han posat, està fent el camí que de ben segur van traçar per a la vella Europa: una involució conservadora d’ampli espectre. El petit país, el de les fàbriques i l’empenta, està ofegat i s’empobreix dia a dia. En aquest context crispat, la consciència nacional sembla haver esclatat com mai al carrer i en una part de la classe política, superposant-se a la defensa d’un estat -o una societat- del benestar (al que de fet no havíem arribat mai). Una defensa que està en boca de tothom, des de la dreta de sempre fins a la nova esquerra (la qual cosa no deixa de ser xocant, i evidencia que el concepte no és unívoc), cada u a la seva manera diu que defensa la sanitat, l’educació i el treball, tot i que a mi em semblen tant o més rellevants la justícia o la participació. I la cultura?

El petit país, el de la cultura rica i ancestral, moderna i evolucionada, està confós. L’accés a determinats productes culturals s’encareix (que no vol dir que s’hagi encarit LA cultura), la prestació de determinats serveis culturals (públics) es complica econòmicament i la seva viabilitat perilla, quan no han estat ja eliminats. A les iniciatives de negoci privat tampoc els surten els comptes. El “sector” està nerviós. Què fem? Posem la cultura al cistell del benestar i ho reivindiquem tot plegat? Però això no pot ser, seria com dir que les societats sense benestar no tenen cultura, quina bestiesa!. Però la cultura és necessària!, diem -sobretot- la gent que en vivim. Una afirmació contundent que té dues dimensions certes i no excloents. D’una banda ve a confirmar la indissolubilitat entre cultura i societat: aquella és necessària per a que aquesta existeixi i sigui tal i com és (o de l’inrevés si ho voleu). D’una altra, volem dir que la producció i distribució de productes (dits) culturals aporta beneficis en diferents plans.

Potser la qüestió no és tant la necessitat o no, sinó com defensar-la. Hi ha molta preocupació per la producció i distribució de productes, perquè és la part més visible: es tanquen teatres, s’acomiaden persones, es deixen de fer concerts, festivals… això encara es pot fer entendre, però no ho és pas tot.

Hi ha qui diu que la cultura ha de ser crítica, que l’art (o les arts) són eines de transgressió i de canvi; segur que signarien una proclama com: fem de la cultura una arma de dissidència i de revolta!. Però la cultura del petit país -com totes les cultures- també té la necessària dosi de conservadorisme, de denominadors comuns cohesionadors, de conreu de la tradició. De la mateixa manera que hi ha un art -vàlid i defensable- que no lluita, que no es considera una arma per a res ni per a ningú. Tenim mala peça al teler…

Però hi ha una altra dimensió de la cultura que no surt als diaris i no sembla preocupar ningú; és la cultura intrínseca, la del tarannà, la de la manera de comportar-nos, la d’allò que és bo o dolent, acceptable o no, la de l’ètica, la que ens configura, la que regeix el dia a dia, la dels costums, els valors i les regles. Si no aturem la involució conservadora, si no estem més pendents de la ideologia i menys de segons quins impactes econòmics, aquesta dimensió de la cultura estarà més amenaçada que l’altra i les seves conseqüències seran molt més profundes i duradores.

Si és temps de dissidència i de revolta és per defensar la ideologia, no perquè s’omplin els teatres o les sales de concerts. Ara, si algú ho vol fer des de la cultura, sigui ben vingut!

Què en penses?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *