Cultura i estat

Rellegint l’entrevista que Jordi Oliveras (a banda de l’amistat, ja li he reconegut més d’un cop la feina que fa) li va fer a David Fernàndez (a qui no conec personalment, però a qui també reconec talent i una certa admiració), i que va publicar Nativa ja fa uns dies, no he pogut evitar que em tornin al cap una colla d’idees i dubtes, que malgrat em persegueixen fa més de vint-i-cinc anys, no hi ha manera de resoldre.
Aviso que no em proposo fer ni una anàlisi ni una critica de l’entrevista (no hi tinc cap dret), només pretenc treure algunes afirmacions del seu context, per portar-les a una petita digressió de diumenge a la tarda.

M’ha tornat a ressonar la relació entre cultura i estat, la (mala) relació entre cultura i l’esquerra, el paper de l’estat en una societat de les que en diem desenvolupades… i en conseqüència les seves obligacions (les de l’estat, vull dir).

Em sorprèn que es parli de cultura fent un capmàs d’allò que n’han dit sempre Cultura: la il·lustrada, enciclopèdica… la clàssica, la que té conselleries… aquella que s’escrivia en majúscules, i paral·lelament es parli de contracultura… de cultura popular, participativa… com “l’altra” cultura. Francament em pensava que aquest discurs ja l’havíem aclarit als vuitanta, i que el que pot fer la gent en un col·lectiu de barri, en un centre cívic, en una revista digital col·laborativa, en un espai de creació…. era tant cultura com aquella. Portem trenta anys dient que això de les categories s’ha acabat, i en continuem parlant des d’un frontisme, que si a algú perjudica, penso que no és pas a la cultura de sempre, ja que és qui controla la majoria dels mitjans de producció, de distribució i d’informació.

Què vol dir contracultura? Reconèixer que “cultura” és allò que fan ells, i el que nosaltres fem per estar-hi en contra, què és?. Potser el plantejament hauria de ser el contrari, no? Cultura és el que fem nosaltres. (La simplificació ells/nosaltres reconec que és matussera, però potser ens hi entendrem). Cultura i contracultura no sempre són dues cares d’una moneda, sovint estan en la mateixa cara.

M’han cridat l’atenció afirmacions com: “Cultura i estat no poden casar de cap manera” Jo fa anys que he perdut la vergonya de declarar-me estatalista pel que fa a la cultura. No sé, potser primer caldria aclarir de quin estat parlem… però amb consideracions com “…drets que només pot tenir l’estat, en règim de monopoli, que és salut, que és educació, que és pensions…” veig que parlem de l’estat que ara tenim, i llavors no puc evitar fer comparacions: sanitat, educació, protecció social, si? i cultura, no?

No entenc la por a deixar posar l’estat en la cultura, i tenir tant clar que ha de tenir l’educació en règim de monopoli (també tinc dubtes sobre la salut, però d’això no hi entenc gens ni mica).
L’educació, tot el sistema complet -i molt especialment aquells estadis primers que el sistema pràcticament ni reconeix- és la base de qualsevol constructe social. L’educació -el sistema educatiu- aporta molt més que coneixements (la tria dels quals, de neutra no en té res) i instrucció (en uns àmbits i no en uns altres), crea hàbits, modela voluntats i posa els fonaments del que serà una part molt important de la cosmovisió de les persones. I tot això, no passa res que ho faci l’estat?

Si l’estat que tenim, el considerem capacitat per garantir-nos educació, sanitat.. i protecció social, jo vull que també garanteixi cultura per a tothom, pública i de qualitat. I si no creiem en l’estat (o en aquest estat), doncs no deixem res fonamental a les seves mans.

Una pregunta encadenada i gairebé ineludible és: i qui se n’ha de cuidar? He de reconèixer que frases com: “Entre l’espasa del mercat i la paret de l’estat, queda la cultura autònoma, la cultura popular i la cultura en xarxa.” em resulten tant suggerents com inquietants. Em costa situar la idea de cultura popular i autònoma ara i aquí, en aquest còctel d’interdependència en el que la nostra societat llegida i tecnificada està posada sense remei. I se m’obren antics interrogants sobre la legitimitat, sobre la representativitat d’una colla de bones persones, que s’apleguen i es diuen a si mateixes: som el poble.

En alguna altra ocasió ja hem tingut ocasió de parlar d’aquesta idea de que la cultura, ho és crítica i combativa o no és, i ja he manifestat que no hi estic d’acord, és cultura la combativa, l’anihiladora, la que entreté i la que reprodueix el bo i el més dolent d’allò que la comunitat és. Penso que no anem enlloc amb aquesta negació, penso que el camí està en prendre partit per una manera o una altra de fer cultura, en subratllar la ideologia inherent a cada manera de fer.

Del bufons en podem parlar un altre dia, m’he de repassar les faules d’Isop.

8 Respostes a “Cultura i estat”

  1. Jordi ha dit:

    Jo m’ho miro des d’un altre lloc. En el cas de la cultura crítica, tot i estar d’acord amb tu que suposar que tota la cultura ha de ser crítica potser és una visió reduccionista, em faig la pregunta contrària: quina cultura crítica s’ha conreat en els darrers anys? I aquí és on, en veure i pensar que gairebé no n’hi ha, em faig preguntes sobre quin sistema de gestió ens ha portat a aquesta anulació. Per què, que no tota la cultura ha de jugar al blanc i negre em sembla clar, però que no n’hi hagi gens em sembla una anomalia.

    I d’aquí saltem a la pregunta sobre la cultura i l’estat. Prefereixo pensar en fets consumats que en models. Jo no sé com han de ser les coses, però sí que sé alguna cosa sobre com son. I en aquest sentit em sembla que el paper de l’estat no ha estat el d’un agent neutre que ha proporcionat serveis que l’ha gent ens hem agafat com hem volgut, sinó el de constructor d’una realitat adormida, molt lluny d’aquell estat potenciador de l’autonomia del que alguna vegada havíem parlat.

  2. Jordi ha dit:

    (he tancat el comentari massa ràpid). Pensant des d’aquí, des del que ja ha fet l’estat que coneixem i no des del que suposadament hauria de fer un estat imaginari, tots els dubtes sobre la seva intervenció en cultura em semblen raonables. El mateix si em plantejo el seu rol en la destrucció de teixit social crític i en la construcció activa de teixit associatiu clientelar.

    • Ferran ha dit:

      No cal remenar massa en les accions de l’estat (en qualsevol de les seves versions i nivells) per veure com de malament porten la relació amb la crítica, vingui de la cultura o no; però que un estat (o molts) ho facin malament, no pot comportar que renunciem a l’estat.
      Insisteixo en la idea de que si l’estat és bo per educar-nos, ha de ser bo per enculturar-nos.

  3. Jordi ha dit:

    Per a mi, pensar en termes de realitats que coneixem enlloc de en termes de models i categories ha passat a ser una necessitat. Amb les mateixes paraules i conceptes s’arriben a fer coses tant diferents… Per això necessito que parlem d’aquest estat, del que coneixem, amb aquestes persones (polítics, tècnics, ciutadans…) per mesurar la idoneïtat del que diem, i no tant que parlem en termes de model. I per això necessito també posar les coses que dius al costat de les realitats que coneixem, per què les paraules i conceptes que fas servir ja s’han fet servir per construir el que tenim.

    Pel que fa a la comparació amb l’educació, em passen vàries coses.

    Primer, que, potser per la distància, i seguint la idea de mirar el que ja coneixem, no tinc la mateixa sensació del camp educatiu com un camp acrític i exempt de conflicte que tinc amb la cultura. Potser és degut a que és un espai amb molts més actors (alumnes, polítics, mestres, pares…) en interacció.

    Segon, que en educació accepto una mica més la possibilitat que hi hagi quelcom a impartir equitativament a tota la ciutadania que en cultura. De fet, com ja saps també per altres debats, jo no tinc clar que en cultura hi hagi quelcom a impartir homogèniament a la ciutadania, sinó que la penso més com un espai on hem de poder fer. I si hi ha quelcom que s’hagi de fer, acceptat col·lectivament, per enculturar-nos, que ho faci l’escola.

    D’alguna manera, quan penso en educació guanya pes el valor de la igualtat, i quan penso en cultura el de la llibertat

    • Ferran ha dit:

      entenc que s’ha de mirar el concret per saber on som, però si volem anar una mica més enllà de la crítica, si realment volem construir alguna cosa diferent, s’ha de fer en clau política; i fer política no és lamentar-se, indignar-se, criticar… per mi fer política és construir el futur tot transformant la realitat, i construir i transformar sense models, a mi em fa més por que una pedregada.
      Parlar de cultura vs educació i de llibertat vs igualtat, és molt interessant, ho podrien fer un dia. Però posats a fer frases, penso que a l’educació no li aniria malament una mica de llibertat, i a la cultura li falta bastanta igualtat.

  4. Jordi ha dit:

    Potser no ens entenem del tot. Jo no dic de mirar només el present sinó de mirar també la trajectòria fins aquí i què s’ha fet en 30 anys en que es deia que l’estat havia de fer cultura. I potser pensar que, vistos els resultats, i estant on estem, potser no es pot seguir dient el mateix, i cal fer una mica d’auto-crítica sobre per què no ha funcionat.

  5. Jordi ha dit:

    I d’indignar-se i criticar, si ho dius pel que dic, res de res. Parlo de construir des del que tenim, i en favor d’una cultura més autònoma. És prou clar, concret, polític i justificat, crec.

    • Ferran ha dit:

      A veure, Jordi, saps que m’agrada discutir, i t’agraeixo molt que li donis una mica de vida a aquest espai, ja que la majoria del temps està més mort que viu. La meva intenció no es posar-me amb tu, sinó discutir amb tu. Som-hi.
      Que jo em declari estatalista -en el teòric- no vol dir que defensi tot el que han fet les administracions en els darrers vint-i-cinc o trenta anys en l’àmbit de la cultura. Hi ha hagut molta actuació de bona fe, gent -polítics i tècnics- que s’ho han cregut i han intentat fer les coses ben fetes. Penso que hi va haver una generació que van intentar estar aprop de l’ASC en les administracions locals, en els altres nivells, penso que des de sempre s’han reproduït models i maneres de fer clàssiques.
      He viscut de molt aprop com aquella eufòria dels ’80 – on quan es deia “nostre” o “nosaltres” es feia en un to inclusiu, i on els incipients aparells d’estat s’afegien a les dinàmiques de la gent- s’ha anat transformant en un encastellament partidista i miop, on el “nostre” és de pura propietat i el “nosaltres” només es refereix a qui ha aconseguit el control del poder (si més no d’aquella parcel·la). He sentit dir barbaritats com “si ho paguem nosaltres, decidim nosaltres” per explicar la legitimitat d’intervenir en el contingut d’una festa major que rep una subvenció; confonent la gestió dels recursos amb la propietat dels mateixos.
      Des de l’administració s’ha jugat al clientelisme, s’ha influït en els continguts, s’ha manipulat i prohibit, s’ha afavorit l’amiguisme per damunt de la qualitat, s’han diluït processos i s’han avortat iniciatives. El perfil dels dirigents i dels tècnics del sector és cada dia més baix i el discurs més pobre i captiu. El sentit i la dimensió de PÚBLIC és un anacronismes.
      Però tot això no em fa desistir de creure en l’estat i la necessitat de l’actuació de l’estat en la cultura, i de defensar que en el sistema cultural (algun dia ja n’hem parlat) l’estat hi té un paper important i imprescindible. Deixar de banda l’estat -amb l’argument que ho fa molt malament- és deixar-li el camí encara més lliure a qui se’n vol apropiar amb intencions espúries.

Què en penses?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *