Schengen i els apàtrides

Els vestíbuls dels aeroports són un bon lloc per mirar, per imaginar, per fer conjectures sobre les persones que esperen -sempre amb un cert neguit- que un senyal les empenyi cap a una porta. Pots jugar a endevinar d’on són, on van… què els porta a viatjar. És un bon moment per posar en marxa tots els tòpics i etiquetes que hem anat acumulant sobre ètnia, classe, grup… la manera de vestir, el moviment de les mans, la forma de mirar, una colla de peces soltes que ens porten a confegir un puzle impossible de comprovar.

La gent es mou seguint rètols blaus que els marquen rutes ineludibles, camins que els porten al cap i a la fi a una classificació senzilla, binaria: comunitari/no comunitari.

Gairebé com un automatisme, em ressonen en paral·lel proclames del melic del món on vivim: “El nacionalisme és de dretes”. “Defensar la nació és una postura egoista i excloent que jerarquitza la pertinença i per tant les persones”. Emergeixen les veus -intel·lectuals- que articulen un cant antic sobre la no nació, sobre el món i la globalització de les ànimes … ciutadanes del món que obren un espai de llum que vola per sobre de la mesquinesa dels qui s’aferren a la terra.

Però, a quina cua es posen els autoproclamats apàtrides? Quan cal decidir entre la cua dels privilegiats o la dels sospitosos, què en fan del passaport? Reneguen d’aquest paperot que els lliga a una nació i una nacionalitat? O es deixen portar per allò del pragmatisme circumstancial, i deixen els posicionaments per escriure articles o fer-se veure a les xarxes socials?

2 Respostes a “Schengen i els apàtrides”

  1. Ariadna ha dit:

    Si fan fora Catalunya de la UE, els catalanas passarem per sota dels rètols de no-comunitari? 😉

Què en penses?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *