A demanda

En el context dels aires que corren darrerament sobre la participació de la ciutadania en la vida pública, sorgeixen discussions de forma gairebé espontània.
– I ara què haurem de fer? Preguntar als veïns que volen que es programi al centre cultural?
Reconec que vaig fer la pregunta amb aquell to que espera una resposta sabuda, com un déjà vu; però la resposta va ser contundent i clara:
– I tant que si!
– Però, si jo pregunto als veïns del meu barri, sé perfectament que es programarà, i serà del tot monogràfic!
– I què? Si és el que la gent vol…
De cop em va venir al cap antigues reflexions -gairebé consignes- que s’havien quedat en el calaix de la memòria: “no s’ha de confondre demanda amb necessitat”, “no es pot fer seguidisme de la demanda”.
Havíem parlat molt sobre el cercle virtuós que es pot generar entre proposta i descobriment, que es pot convertir en gaudi i esdevenir necessitat.
Havíem defensat molt que la principal feina dels agents culturals (a mi animadors m’agradava) era conèixer la realitat, o sigui, treure l’entrellat de la necessitat, estigués expressada o no en demanda explícita.
Potser havíem parlat poc -o massa superficialment- del paper de la ciutadania, i mira que el Tati ens va donar lliçons que costen d’oblidar: “si els mecanismes de participació no poden acabar en presa de decisions, no n’hem de dir participació. Es participa quan es pot transformar” (les cites no són literals, però crec que els conceptes si).
Fer feina d’animador, de gestor o com en vulgueu dir, requereix intenció i voluntat, però també preparació i coneixement; per descomptat que si es fa bé s’ha d’incloure l’aportació de la ciutadania, però se li ha de delegar la funció?

9 Respostes a “A demanda”

  1. Jordi ha dit:

    El que penso sobre el que vas escrivint, Ferran, és que cal posar-ho en el context del que hem viscut en tots els anys de política cultural que han defensat aquests discursos. Penso principalment en la reivindicació que fas de la professió. Ara ja no podem parlar com si no hi hagués passat. La meva pregunta seria: Ens sentim realment amb força per defensar l’eficàcia d’aquesta professió que ens vam inventar? Jo crec que ho tenim molt difícil. No hi ha gaire proves, em sembla, de que la professió hagi fet la cultura millor. I si estem d’acord en això, crec que cal trobar explicacions sobre què ha fallat per a poder seguir defensant la professió. I crec que no s’hi val dir: oh, és que no ens han deixat fer allò que havíem de fer.

    Per la meva part, jo no crec gaire, com he expressat moltes vegades, en la professió com a moll de l’os. Crec que la deontologia i el saber professional no poden ser la taula en la que agafar-se per construir quelcom millor. Podríem trobar mil exemples, en cultura i en moltes altres coses, per explicar que el millor no sempre passa dins del marc professional.

    Tampoc és que ho negui del tot, però llavors trobo una pregunta que per a mi és clau: per a qui treballen els professionals? I la meva resposta, mirant el passat, i amb totes les petites resistències que haguem pogut veure, és clara: per a qui els paga, que normalment no ha estat el mateix que el ciutadà.

    • Jordi ha dit:

      Tot això, dit una mica a sac i generalitzant, es clar. En qualsevol cas, estic bastant convençut que una defensa de la professió, també feta en general, hauria d’anar acompanyada d’una reivindicació de les seves “millors obres”, o d’una revisió clara del que ha fallat, per a poder-se fonamentar. Ja no es pot sostenir només en el discurs.

    • Ferran ha dit:

      Jordi,
      Penso que no faig una defensa de la professió, és un posicionament que no m’ha interessat mai, però és amb el que em guanyo les garrofes, i miro d’anar-ho qüestionant de tant en tant; i ara, amb el rebombori que hi ha, penso que és un bon moment per replantejar-se coses. Tampoc he dit mai que la “professió” (la pública) sigui el moll de l’os, però si que defenso que pot ser una bona eina.

      He de dir que m’ha sorprès que tu utilitzis el concepte millor/pitjor per parlar de cultura; et feia una persona contrària a la idea d’establir nivells i posar-los qualificacions… Però si vols que tibem una mica més la corda, et puc dir que estic convençut de que l’àmbit de la cultura (especialment la de base, la que està més vinculada a la gent comú) ha millorat molt en els darrers 30 anys, i que en són en bona part responsables les iniciatives públiques, i entre elles, el fet que hi hagi hagut una sèrie de gent dedicant-s’hi. Per mi, que un ampli sector de la població hagi pogut iniciar-se en la formació artística, hagi tingut accés a la lectura, hagi pogut participar en els cicles festiu, hagi pogut veure (i fer) teatre, assistir a concerts, i un llarg etcètera -que coneixes bé, perquè també n’has estat protagonista-, et deia que per mi, això és fer “millor” la cultura.

      Sobre la darrera afirmació que fas sobre “qui paga mana” i de la que se’n desprèn que els treballadors públics són “servidors” de l’amo, m’estimo més no entrar-hi.

      • Jordi ha dit:

        El que normalment he refusat, i ho mantinc, és la distinció bo / dolent parlant de cultura, particularment quan es fa servir amb voluntat d’imposar un cànon. També refuso la identificació de la cultura com quelcom “bo”, així en general. En canvi no tinc inconvenient en usar els termes millor o pitjor com a elements relatius, referits a situacions comparades i amb tota la subjectivitat que es vulgui.

        Així doncs, sí: segueixo pensant que la inversió pública en cultura en equipaments, professionals i activitats, durant un munt d’anys, ha d’anar vinculada a alguna mena de relat, tot lo discutible que es vulgui, sobre els beneficis que ha aportat. Ara podríem entrar en si aquest increment de l’activitat cultural ha estat així, ens sembla bo, etc. Si seguíssim, jo potser diria que sento a molts gestors públics lamentant la manca de formació del públic i aquestes coses que també coneixes.

        Per a fer aquesta valoració, com suposo que ja s’entén, per a mi, més que l’activitat, el dipol emancipació / submissió és una referència important, que tampoc la única. Una referència, per cert, que era important quan es parlava d’animació, i que amb els anys crec que ha perdut presència en la jerga de la gestió.

        D’altra banda, em costa d’entendre que diguis que no defenses cap professió quan escrius coses com: “Fer feina d’animador, de gestor o com en vulgueu dir, requereix intenció i voluntat, però també preparació i coneixement”, i altres coses. Potser no t’he llegit bé.

        Per no allargar-me, adjunto dos enllaços que crec que tenen a veure amb aquest debat:

        https://www.facebook.com/pedrojimenez/posts/10153543175418083
        http://www.nativa.cat/2013/12/les-professions-i-la-possibilitat-de-rebel·lar-se/

  2. Ariadna ha dit:

    Entenc la reflexió perquè la faig molt sovint: quants cops programem un espectacle de bona qualitat -inclús a preus molt assequibles- i queda mig buit i en canvi a qualsevol acte folklòric o amateur (no necessàriament va junt) hem de fer malabars per controlar l’aforament?

    La cultura “popular” funciona i sembla que és el que vol el públic (si més no, el públic que fa servir els equipaments). Però si ens quedem en allò conegut, llavors què passa amb els talents emergents o com s’aconsegueix una primera oportunitat?

    Per altra banda, fer servir diners públics per programar espectacles que sabem que seran molt minoritaris només pel fet de donar-los la oportunitat o emparant-nos en el foment de la cultura (foment per a qui?), no s’acosta gens als nivells d’eficiència amb què se suposa que hem de treballar ara.

    Quin hauria de ser el criteri, doncs? La qualitat?
    I llavors, qui decideix el què és “bo” o no?

    • Ferran ha dit:

      Ariadna,
      A mi no em preocupa especialment la resposta, no és un problema de públics. O no només. I d’això de l’eficiència n’hauríem de parlar molt…
      Jo m’ho plantejo més en termes de legitimitat, d’autoritat (si tu vols moral), que no cal confondre amb prepotència “tècnica”.
      El que ens passa als que treballem en cultura és que som una colla d’acomplexats, i en mols cassos amb raó, perquè en sabem poc, tenim poca “cultura” i no som capaços d’argumentar el que fem.

  3. Rosa ha dit:

    Interessantíssim debat.

    Personalment l’únic que tinc clar és que l’Administració no és la cultura, els gestors no són la cultura, el centre cultural no és la cultura.
    La cultura podria córrer sola com l’aigua d’un riu. Potser l’únic que cal fer és posar pedres per dificultar-ne el pas o apartar-les per fer que el camí sigui millor i més fàcil.

Què en penses?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *