Estic en crisi

Fa més de vint anys que em guanyo la vida fent de gestor cultural, i dic fent, perquè no he tingut mai clar que ho sigui… ja sabeu, aquella vella controvèrsia entre ser i fer…

No sé si ho faig prou bé, ben segur que es podria fer millor, però com diria el poeta: a mi trabajo acudo, con mi dinero pago… Tinc unes quantes coses apreses, em moc amb certa seguretat en un munt de situacions, utilitzo diversos recursos materials, intel·lectuals, etc. Hi ha gent que d’això en diria ser professional, oi? Jo també m’ho pensava. A més a més jo ho faig des de l’administració pública… i a mucha honra que dirien els castellans. I fins ara, sempre m’havia semblat que aquest coneixement (adquirit) era una eina, un valor.

Darrerament he llegit diversos qüestionaments sobre la professionalitat, o més ben dit, sobre la legitimitat dels “professionals” per exercir en el món de la cultura, i m’ha deixat preocupat.
També vola per l’aire una mena de qüestionament generalitzat cap a allò que fa olor d’administració, d’estat; polítics, tècnics, funcionaris… tots hem anat a parar al mateix sac, al sac de la desferra d’un sistema que fa aigües.

Però és que jo sóc estatalista, crec en l’administració pública com la millor garantia, també en la cultura. Potser afirmar això, quan vivim moments d’efervescència del comú, de la gent, de donar veu i capacitat d’intervenció a la ciutadania, pugui semblar antic, o fins i tot reaccionari, però que voleu que us digui, per mi continua sent una opció clara i d’esquerres.

Què en penses?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *