#re_posicions

This post was last updated on: 7.09.17

Re_Posicions és un projecte de landart, una intervenció en un petit plantat d’ametllers, que amb els anys -i la manca de cura- es comencen a morir. Em plantejo dos objectius: en les parts vives dels arbres, fer de pagès, o sigui que tornin a ser productives, i  en les parts mortes fer d’escultor, intentant reposar algunes de les funcions que abans havien fet.

 

   

 

 

 

themes

A demanda

En el context dels aires que corren darrerament sobre la participació de la ciutadania en la vida pública, sorgeixen discussions de forma gairebé espontània.
– I ara què haurem de fer? Preguntar als veïns que volen que es programi al centre cultural?
Reconec que vaig fer la pregunta amb aquell to que espera una resposta sabuda, com un déjà vu; però la resposta va ser contundent i clara:
– I tant que si!
– Però, si jo pregunto als veïns del meu barri, sé perfectament que es programarà, i serà del tot monogràfic!
– I què? Si és el que la gent vol…
De cop em va venir al cap antigues reflexions -gairebé consignes- que s’havien quedat en el calaix de la memòria: “no s’ha de confondre demanda amb necessitat”, “no es pot fer seguidisme de la demanda”.
Havíem parlat molt sobre el cercle virtuós que es pot generar entre proposta i descobriment, que es pot convertir en gaudi i esdevenir necessitat.
Havíem defensat molt que la principal feina dels agents culturals (a mi animadors m’agradava) era conèixer la realitat, o sigui, treure l’entrellat de la necessitat, estigués expressada o no en demanda explícita.
Potser havíem parlat poc -o massa superficialment- del paper de la ciutadania, i mira que el Tati ens va donar lliçons que costen d’oblidar: “si els mecanismes de participació no poden acabar en presa de decisions, no n’hem de dir participació. Es participa quan es pot transformar” (les cites no són literals, però crec que els conceptes si).
Fer feina d’animador, de gestor o com en vulgueu dir, requereix intenció i voluntat, però també preparació i coneixement; per descomptat que si es fa bé s’ha d’incloure l’aportació de la ciutadania, però se li ha de delegar la funció?

Estic en crisi

Fa més de vint anys que em guanyo la vida fent de gestor cultural, i dic fent, perquè no he tingut mai clar que ho sigui… ja sabeu, aquella vella controvèrsia entre ser i fer…

No sé si ho faig prou bé, ben segur que es podria fer millor, però com diria el poeta: a mi trabajo acudo, con mi dinero pago… Tinc unes quantes coses apreses, em moc amb certa seguretat en un munt de situacions, utilitzo diversos recursos materials, intel·lectuals, etc. Hi ha gent que d’això en diria ser professional, oi? Jo també m’ho pensava. A més a més jo ho faig des de l’administració pública… i a mucha honra que dirien els castellans. I fins ara, sempre m’havia semblat que aquest coneixement (adquirit) era una eina, un valor.

Darrerament he llegit diversos qüestionaments sobre la professionalitat, o més ben dit, sobre la legitimitat dels “professionals” per exercir en el món de la cultura, i m’ha deixat preocupat.
També vola per l’aire una mena de qüestionament generalitzat cap a allò que fa olor d’administració, d’estat; polítics, tècnics, funcionaris… tots hem anat a parar al mateix sac, al sac de la desferra d’un sistema que fa aigües.

Però és que jo sóc estatalista, crec en l’administració pública com la millor garantia, també en la cultura. Potser afirmar això, quan vivim moments d’efervescència del comú, de la gent, de donar veu i capacitat d’intervenció a la ciutadania, pugui semblar antic, o fins i tot reaccionari, però que voleu que us digui, per mi continua sent una opció clara i d’esquerres.

Podria ser art contemporani

This post was last updated on: 22.05.16

Des del juny del 2013 fins al febrer del 2014 vaig penjar a Instagram 100 imatges que em recordaven l’obra d’algun artista, o que podrien ser interpretades com a art contemporani

 

Cultura i estat

Rellegint l’entrevista que Jordi Oliveras (a banda de l’amistat, ja li he reconegut més d’un cop la feina que fa) li va fer a David Fernàndez (a qui no conec personalment, però a qui també reconec talent i una certa admiració), i que va publicar Nativa ja fa uns dies, no he pogut evitar que em tornin al cap una colla d’idees i dubtes, que malgrat em persegueixen fa més de vint-i-cinc anys, no hi ha manera de resoldre.
Aviso que no em proposo fer ni una anàlisi ni una critica de l’entrevista (no hi tinc cap dret), només pretenc treure algunes afirmacions del seu context, per portar-les a una petita digressió de diumenge a la tarda.

M’ha tornat a ressonar la relació entre cultura i estat, la (mala) relació entre cultura i l’esquerra, el paper de l’estat en una societat de les que en diem desenvolupades… i en conseqüència les seves obligacions (les de l’estat, vull dir).

Em sorprèn que es parli de cultura fent un capmàs d’allò que n’han dit sempre Cultura: la il·lustrada, enciclopèdica… la clàssica, la que té conselleries… aquella que s’escrivia en majúscules, i paral·lelament es parli de contracultura… de cultura popular, participativa… com “l’altra” cultura. Francament em pensava que aquest discurs ja l’havíem aclarit als vuitanta, i que el que pot fer la gent en un col·lectiu de barri, en un centre cívic, en una revista digital col·laborativa, en un espai de creació…. era tant cultura com aquella. Portem trenta anys dient que això de les categories s’ha acabat, i en continuem parlant des d’un frontisme, que si a algú perjudica, penso que no és pas a la cultura de sempre, ja que és qui controla la majoria dels mitjans de producció, de distribució i d’informació.

Què vol dir contracultura? Reconèixer que “cultura” és allò que fan ells, i el que nosaltres fem per estar-hi en contra, què és?. Potser el plantejament hauria de ser el contrari, no? Cultura és el que fem nosaltres. (La simplificació ells/nosaltres reconec que és matussera, però potser ens hi entendrem). Cultura i contracultura no sempre són dues cares d’una moneda, sovint estan en la mateixa cara.

M’han cridat l’atenció afirmacions com: “Cultura i estat no poden casar de cap manera” Jo fa anys que he perdut la vergonya de declarar-me estatalista pel que fa a la cultura. No sé, potser primer caldria aclarir de quin estat parlem… però amb consideracions com “…drets que només pot tenir l’estat, en règim de monopoli, que és salut, que és educació, que és pensions…” veig que parlem de l’estat que ara tenim, i llavors no puc evitar fer comparacions: sanitat, educació, protecció social, si? i cultura, no?

No entenc la por a deixar posar l’estat en la cultura, i tenir tant clar que ha de tenir l’educació en règim de monopoli (també tinc dubtes sobre la salut, però d’això no hi entenc gens ni mica).
L’educació, tot el sistema complet -i molt especialment aquells estadis primers que el sistema pràcticament ni reconeix- és la base de qualsevol constructe social. L’educació -el sistema educatiu- aporta molt més que coneixements (la tria dels quals, de neutra no en té res) i instrucció (en uns àmbits i no en uns altres), crea hàbits, modela voluntats i posa els fonaments del que serà una part molt important de la cosmovisió de les persones. I tot això, no passa res que ho faci l’estat?

Si l’estat que tenim, el considerem capacitat per garantir-nos educació, sanitat.. i protecció social, jo vull que també garanteixi cultura per a tothom, pública i de qualitat. I si no creiem en l’estat (o en aquest estat), doncs no deixem res fonamental a les seves mans.

Una pregunta encadenada i gairebé ineludible és: i qui se n’ha de cuidar? He de reconèixer que frases com: “Entre l’espasa del mercat i la paret de l’estat, queda la cultura autònoma, la cultura popular i la cultura en xarxa.” em resulten tant suggerents com inquietants. Em costa situar la idea de cultura popular i autònoma ara i aquí, en aquest còctel d’interdependència en el que la nostra societat llegida i tecnificada està posada sense remei. I se m’obren antics interrogants sobre la legitimitat, sobre la representativitat d’una colla de bones persones, que s’apleguen i es diuen a si mateixes: som el poble.

En alguna altra ocasió ja hem tingut ocasió de parlar d’aquesta idea de que la cultura, ho és crítica i combativa o no és, i ja he manifestat que no hi estic d’acord, és cultura la combativa, l’anihiladora, la que entreté i la que reprodueix el bo i el més dolent d’allò que la comunitat és. Penso que no anem enlloc amb aquesta negació, penso que el camí està en prendre partit per una manera o una altra de fer cultura, en subratllar la ideologia inherent a cada manera de fer.

Del bufons en podem parlar un altre dia, m’he de repassar les faules d’Isop.