#re_posicions

This post was last updated on: 10.11.18

Re_Posicions és un projecte de landart, una intervenció en un petit plantat d’ametllers, que amb els anys -i la manca de cura- es comencen a morir. Em plantejo dos objectius: en les parts vives dels arbres, fer de pagès, o sigui que tornin a ser productives, i  en les parts mortes fer d’escultor, intentant reposar algunes de les funcions que abans havien fet.

 

   

 

 

 

themes

Podria ser art contemporani

This post was last updated on: 10.11.18

Del juny del 2013 fins al febrer del 2014 vaig posar al meu compte d’Instagram 100 imatges; objectes i situacions que em trobava pel carrer, i que descontextualitzades podrien ser art, però no deixaven de ser atzar.

Podria ser art contemporani (estava al Swab)… però es per les escombraries

Podria ser art contemporani…. però son espantaocells

Podria ser art contemporani… però… és una imatge moguda d’un camió a l’autopista

Podria ser art contemporani… però són unes figuretes per decorar un edifici ja sobredecorat

Podria ser art contemporani… però són talls a l’escorça d’un arbre

Podria ser art contemporani… però són restes del pas dels reis

Podria ser art contemporani… però són restes de cartells en una porta abandonada

Podria ser art contemporani… però són paperets d’envelat de festa major

Podria ser art contemporani… però son ombres a la sorra

Podria ser art contemporani… però són obres a la via del tren

Podria ser art contemporani… però son núvols

Podria ser art contemporani… però són llumetes d’una pizzeria

Podria ser art contemporani… però són les restes d’una teulada

Podria ser art contemporani… però són les restes d’una instal·lacio per fer salut

Podria ser art contemporani… però són les restes d’un cartell arrencat

Podria ser art contemporani… però són les restes del naufragi d’una oficina bancària

Podría ser art contemporani… però són les omnipresents serradures al metro bcn quan plou

Podria ser art contemporani… però son formigues perdudes en una cuina

Podria ser art contemporani… però són ferros per espantar els coloms

Podria ser art contemporani… però són dos fulls de paper en una sala d’exposicions

Podria ser art contemporani… però preparen llumetes de nadal per no ferir sensibilitats

Podria ser art contemporani… però però és un gin tonic de diumenge a la tarda

Podria ser art contemporani… però només són dos glaçons amb forma de cervell

Podria ser art contemporani… però només és una ombra a la paret de la galeria

Podria ser art contemporani… però només és misèria

Podria ser art contemporani… però només és el reflex d’una obra reiterativa d’Alfredo Jaar

Podria ser art contemporani… però només és el reflex d’una cosa que si que ho era

Podria ser art contemporani… però només és destrucció sense missatge

Podria ser art contemporani… però només avisa que hi ha un graó

Podria ser art contemporani… però és una tapa de claveguera

Podria ser art contemporani… però es una sortida d’aire

Podria ser art contemporani… però es una rosa pansida

Podria ser art contemporani… però es una planxa aillant menjada

Podria ser art contemporani… però és una petjada a la sorra

Podria ser art contemporani… pero es una pedra

Podria ser art contemporani… però és una pedra en un racó

Podria ser art contemporani… però és una paret del túnel del Bruc

Podria ser art contemporani… però és una paret del metro

Podria ser art contemporani… però és una paret bruta

Podria ser art contemporani… però és una mitgera pintada

Podria ser art contemporani… pero es una imatge distorsionada d’un mirall de mala qualitat

Podria ser art contemporani… pero es una humitat

Podria ser art contemporani… però es una guia per invidents al terra del metro

Podria ser art contemporani… però és una glaçonera

Podria ser art contemporani… però és una fusta abandonada en un pati

Podria ser art contemporani… però és una foto tocant la pantalla sense voler

Podria ser art contemporani… però es la soca d’un tamariu al passeig de l’Escala

Podria ser art contemporani… però és una barbacoa

Podria ser art contemporani… però és una acumulació casual a la taula de la feina

Podria ser art contemporani… però és una acció reivindicativa

Podria ser art contemporani… però és un vesper

Podria ser art contemporani… però és un topall per les embarcacions

Podria ser art contemporani… però és un revestiment qualsevol

Podria ser art contemporani… però és un pas zebra

Podria ser art contemporani… però és un paisatge a través d’un vidre de seguretat

Podria ser art contemporani… però es un obstacle perquè no aparquin cotxes

Podria ser art contemporani… però és un mural que decora una sala de joc infantil

Podria ser art contemporani… però és un mural infantil a la façana del cole

Podria ser art contemporani… però es un mur de contenció de la carretera

Podria ser art contemporani… però és un marmolista que fa lapides

Podria ser art contemporani… però és un làser de disco en una festa de poble

Podria ser art contemporani… però és un joc de nens

Podria ser art contemporani… però és un joc de nens a la platja

Podria ser art contemporani… però és un focus de perfil

Podria ser art contemporani… però és un espai de joc imfantil

Podria ser art contemporani… però és un efecte de fum sobre una decoració nadalenca

Podria ser art contemporani… però és un dibuix casual

Podria ser art contemporani… però és un contenidor d’obra

Podria ser art contemporani… però és un cendrer improvisat en el marro del cafè

Podria ser art contemporani… però es un cargol de taula

Podria ser art contemporani… però és un banc! Dissenyat amb el cul

Podria ser art contemporani… pero es un aparador de La Bolsera

Podria ser art contemporani… però és sorra de la platja tocada per una onada casual

Podria ser art contemporani… però és que va ploure i s’està eixugant

Podria ser art contemporani… però és pintura d’un pas de vianants

Podria ser art contemporani… però és palla per les bèsties

Podria ser art contemporani… però és l’entrada de l’aire condicionat d’un autobús

Podria ser art contemporani… però és l’efecte de la ràbia campant pels carrers

Podria ser art contemporani… però és l’aparador del Servei Estació

Podria ser art contemporani… però es la soca d’un tamariu al passeig de l’Escala

Podria ser art contemporani… però es la porta d’una discoteca

Podria ser art contemporani… però es la porta del cementiri de Les Olives

Podria ser art contemporani… però és la pintura del sostre de la casa del poble

Podria ser art contemporani… però és la paret del metro

Podria ser art contemporani… però és informació d’una antiga grua de l’Arsenale

Podria ser art contemporani… però és ferralla

Podria ser art contemporani… però és farratge per les vaques

Podria ser art contemporani… però és el tunel del metro a Urquinaona

Podria ser art contemporani… però es el tirador d’una porta d’un lloc que en diuen església

podria ser art contemporani… pero es el terra de la cuina

Podria ser art contemporani… però és el TDT que no sintonitza be els canals

Podria ser art contemporani… però és el rastre del rascle del jardiner

Podria ser art contemporani… però és el llimoner tapat perquè no es geli – copia

Podria ser art contemporani… però és el braç d’un sillonet

Podria ser art contemporani… però és d’un arbre de nadal

Podria ser art contemporani… però és decoració

Podria ser art contemporani… però és una patanada de vaca

Podria ser art contemporani… o #compintaeltemps d’ @abellovilella però és una porta rovellada

Podria ser art contemporani… però són làmpades

 

El Gran Capital

This post was last updated on: 22.05.16

Si sempre he defensat que la feina de l’artista no pot ser un fet aïllat, una pura introspecció aliena a la realitat immediata, no podia ser que en aquest moment, la meva obra estes navegant per la memòria i les dèries més íntimes.

La realitat que m’envolta, l´empenta ideològica dels meus fills, la reflexió feta amb una colla de companys i companyes, compromesos en el si d’un no gaire ben anomenat “soviet”, a més a més de tornar a escoltar Sílvio Rodriguez, ha fet néixer aquest projecte.

 

Eines de tall

This post was last updated on: 1.05.13

Des de molt jovenet les eines de tall m’han fascinat. M’agradava esmolar els podalls i les destraletes quan anava a treballar al camp amb el meu pare. Em vaig fer assidu de can Toll, per mantenir les gúbies en perfecte estat, quan m’iniciava en la talla de fusta. Amb els anys ho he traslladat també a l’esfera domèstica, i no permeto que cap ganivet esperi torn al calaix sense el tall ben a punt. És cert que de tant en tant he de córrer a estroncar un filet de sang, però les eines  són així, fan la seva feina sense miraments.

Era gairebé una crònica anunciada, que algun dia havien d’aparèixer en l’imaginari de la creació, sabia que passaria, i ja ocupen el meu taller des de fa gairebé dos anys.

Són eines de tall que compleixen una convenció bàsica: un mànec i una fulla que talla, que no imiten ni reprodueixen, que tenen una única funció –com escau a les bones eines- encara que estigui més enllà del món material

 

 

 

Llimendar

This post was last updated on: 25.12.11

Lo Gustí em va ensenyar aquesta paraula -ja perduda- i que ell havía baixat d’Esbarsavina per donar nom a les fustes que sostenen les portes, que són el pas del defora al dedins, d’una estança a una altra. Jo la vaig recuperar per donar nom a un projecte que també volia explicar coses sobre el pas d’un estat a un altre, d’un estadi personal a un altre, d’una reflexió a una altra.