#re_posicions

This post was last updated on: 10.11.18

Re_Posicions és un projecte de landart, una intervenció en un petit plantat d’ametllers, que amb els anys -i la manca de cura- es comencen a morir. Em plantejo dos objectius: en les parts vives dels arbres, fer de pagès, o sigui que tornin a ser productives, i  en les parts mortes fer d’escultor, intentant reposar algunes de les funcions que abans havien fet.

 

   

 

 

 

themes

A demanda

En el context dels aires que corren darrerament sobre la participació de la ciutadania en la vida pública, sorgeixen discussions de forma gairebé espontània.
– I ara què haurem de fer? Preguntar als veïns que volen que es programi al centre cultural?
Reconec que vaig fer la pregunta amb aquell to que espera una resposta sabuda, com un déjà vu; però la resposta va ser contundent i clara:
– I tant que si!
– Però, si jo pregunto als veïns del meu barri, sé perfectament que es programarà, i serà del tot monogràfic!
– I què? Si és el que la gent vol…
De cop em va venir al cap antigues reflexions -gairebé consignes- que s’havien quedat en el calaix de la memòria: “no s’ha de confondre demanda amb necessitat”, “no es pot fer seguidisme de la demanda”.
Havíem parlat molt sobre el cercle virtuós que es pot generar entre proposta i descobriment, que es pot convertir en gaudi i esdevenir necessitat.
Havíem defensat molt que la principal feina dels agents culturals (a mi animadors m’agradava) era conèixer la realitat, o sigui, treure l’entrellat de la necessitat, estigués expressada o no en demanda explícita.
Potser havíem parlat poc -o massa superficialment- del paper de la ciutadania, i mira que el Tati ens va donar lliçons que costen d’oblidar: “si els mecanismes de participació no poden acabar en presa de decisions, no n’hem de dir participació. Es participa quan es pot transformar” (les cites no són literals, però crec que els conceptes si).
Fer feina d’animador, de gestor o com en vulgueu dir, requereix intenció i voluntat, però també preparació i coneixement; per descomptat que si es fa bé s’ha d’incloure l’aportació de la ciutadania, però se li ha de delegar la funció?

Estic en crisi

Fa més de vint anys que em guanyo la vida fent de gestor cultural, i dic fent, perquè no he tingut mai clar que ho sigui… ja sabeu, aquella vella controvèrsia entre ser i fer…

No sé si ho faig prou bé, ben segur que es podria fer millor, però com diria el poeta: a mi trabajo acudo, con mi dinero pago… Tinc unes quantes coses apreses, em moc amb certa seguretat en un munt de situacions, utilitzo diversos recursos materials, intel·lectuals, etc. Hi ha gent que d’això en diria ser professional, oi? Jo també m’ho pensava. A més a més jo ho faig des de l’administració pública… i a mucha honra que dirien els castellans. I fins ara, sempre m’havia semblat que aquest coneixement (adquirit) era una eina, un valor.

Darrerament he llegit diversos qüestionaments sobre la professionalitat, o més ben dit, sobre la legitimitat dels “professionals” per exercir en el món de la cultura, i m’ha deixat preocupat.
També vola per l’aire una mena de qüestionament generalitzat cap a allò que fa olor d’administració, d’estat; polítics, tècnics, funcionaris… tots hem anat a parar al mateix sac, al sac de la desferra d’un sistema que fa aigües.

Però és que jo sóc estatalista, crec en l’administració pública com la millor garantia, també en la cultura. Potser afirmar això, quan vivim moments d’efervescència del comú, de la gent, de donar veu i capacitat d’intervenció a la ciutadania, pugui semblar antic, o fins i tot reaccionari, però que voleu que us digui, per mi continua sent una opció clara i d’esquerres.

Podria ser art contemporani

This post was last updated on: 10.11.18

Del juny del 2013 fins al febrer del 2014 vaig posar al meu compte d’Instagram 100 imatges; objectes i situacions que em trobava pel carrer, i que descontextualitzades podrien ser art, però no deixaven de ser atzar.

Podria ser art contemporani (estava al Swab)… però es per les escombraries

Podria ser art contemporani…. però son espantaocells

Podria ser art contemporani… però… és una imatge moguda d’un camió a l’autopista

Podria ser art contemporani… però són unes figuretes per decorar un edifici ja sobredecorat

Podria ser art contemporani… però són talls a l’escorça d’un arbre

Podria ser art contemporani… però són restes del pas dels reis

Podria ser art contemporani… però són restes de cartells en una porta abandonada

Podria ser art contemporani… però són paperets d’envelat de festa major

Podria ser art contemporani… però son ombres a la sorra

Podria ser art contemporani… però són obres a la via del tren

Podria ser art contemporani… però son núvols

Podria ser art contemporani… però són llumetes d’una pizzeria

Podria ser art contemporani… però són les restes d’una teulada

Podria ser art contemporani… però són les restes d’una instal·lacio per fer salut

Podria ser art contemporani… però són les restes d’un cartell arrencat

Podria ser art contemporani… però són les restes del naufragi d’una oficina bancària

Podría ser art contemporani… però són les omnipresents serradures al metro bcn quan plou

Podria ser art contemporani… però son formigues perdudes en una cuina

Podria ser art contemporani… però són ferros per espantar els coloms

Podria ser art contemporani… però són dos fulls de paper en una sala d’exposicions

Podria ser art contemporani… però preparen llumetes de nadal per no ferir sensibilitats

Podria ser art contemporani… però però és un gin tonic de diumenge a la tarda

Podria ser art contemporani… però només són dos glaçons amb forma de cervell

Podria ser art contemporani… però només és una ombra a la paret de la galeria

Podria ser art contemporani… però només és misèria

Podria ser art contemporani… però només és el reflex d’una obra reiterativa d’Alfredo Jaar

Podria ser art contemporani… però només és el reflex d’una cosa que si que ho era

Podria ser art contemporani… però només és destrucció sense missatge

Podria ser art contemporani… però només avisa que hi ha un graó

Podria ser art contemporani… però és una tapa de claveguera

Podria ser art contemporani… però es una sortida d’aire

Podria ser art contemporani… però es una rosa pansida

Podria ser art contemporani… però es una planxa aillant menjada

Podria ser art contemporani… però és una petjada a la sorra

Podria ser art contemporani… pero es una pedra

Podria ser art contemporani… però és una pedra en un racó

Podria ser art contemporani… però és una paret del túnel del Bruc

Podria ser art contemporani… però és una paret del metro

Podria ser art contemporani… però és una paret bruta

Podria ser art contemporani… però és una mitgera pintada

Podria ser art contemporani… pero es una imatge distorsionada d’un mirall de mala qualitat

Podria ser art contemporani… pero es una humitat

Podria ser art contemporani… però es una guia per invidents al terra del metro

Podria ser art contemporani… però és una glaçonera

Podria ser art contemporani… però és una fusta abandonada en un pati

Podria ser art contemporani… però és una foto tocant la pantalla sense voler

Podria ser art contemporani… però es la soca d’un tamariu al passeig de l’Escala

Podria ser art contemporani… però és una barbacoa

Podria ser art contemporani… però és una acumulació casual a la taula de la feina

Podria ser art contemporani… però és una acció reivindicativa

Podria ser art contemporani… però és un vesper

Podria ser art contemporani… però és un topall per les embarcacions

Podria ser art contemporani… però és un revestiment qualsevol

Podria ser art contemporani… però és un pas zebra

Podria ser art contemporani… però és un paisatge a través d’un vidre de seguretat

Podria ser art contemporani… però es un obstacle perquè no aparquin cotxes

Podria ser art contemporani… però és un mural que decora una sala de joc infantil

Podria ser art contemporani… però és un mural infantil a la façana del cole

Podria ser art contemporani… però es un mur de contenció de la carretera

Podria ser art contemporani… però és un marmolista que fa lapides

Podria ser art contemporani… però és un làser de disco en una festa de poble

Podria ser art contemporani… però és un joc de nens

Podria ser art contemporani… però és un joc de nens a la platja

Podria ser art contemporani… però és un focus de perfil

Podria ser art contemporani… però és un espai de joc imfantil

Podria ser art contemporani… però és un efecte de fum sobre una decoració nadalenca

Podria ser art contemporani… però és un dibuix casual

Podria ser art contemporani… però és un contenidor d’obra

Podria ser art contemporani… però és un cendrer improvisat en el marro del cafè

Podria ser art contemporani… però es un cargol de taula

Podria ser art contemporani… però és un banc! Dissenyat amb el cul

Podria ser art contemporani… pero es un aparador de La Bolsera

Podria ser art contemporani… però és sorra de la platja tocada per una onada casual

Podria ser art contemporani… però és que va ploure i s’està eixugant

Podria ser art contemporani… però és pintura d’un pas de vianants

Podria ser art contemporani… però és palla per les bèsties

Podria ser art contemporani… però és l’entrada de l’aire condicionat d’un autobús

Podria ser art contemporani… però és l’efecte de la ràbia campant pels carrers

Podria ser art contemporani… però és l’aparador del Servei Estació

Podria ser art contemporani… però es la soca d’un tamariu al passeig de l’Escala

Podria ser art contemporani… però es la porta d’una discoteca

Podria ser art contemporani… però es la porta del cementiri de Les Olives

Podria ser art contemporani… però és la pintura del sostre de la casa del poble

Podria ser art contemporani… però és la paret del metro

Podria ser art contemporani… però és informació d’una antiga grua de l’Arsenale

Podria ser art contemporani… però és ferralla

Podria ser art contemporani… però és farratge per les vaques

Podria ser art contemporani… però és el tunel del metro a Urquinaona

Podria ser art contemporani… però es el tirador d’una porta d’un lloc que en diuen església

podria ser art contemporani… pero es el terra de la cuina

Podria ser art contemporani… però és el TDT que no sintonitza be els canals

Podria ser art contemporani… però és el rastre del rascle del jardiner

Podria ser art contemporani… però és el llimoner tapat perquè no es geli – copia

Podria ser art contemporani… però és el braç d’un sillonet

Podria ser art contemporani… però és d’un arbre de nadal

Podria ser art contemporani… però és decoració

Podria ser art contemporani… però és una patanada de vaca

Podria ser art contemporani… o #compintaeltemps d’ @abellovilella però és una porta rovellada

Podria ser art contemporani… però són làmpades

 

Cultura i estat

Rellegint l’entrevista que Jordi Oliveras (a banda de l’amistat, ja li he reconegut més d’un cop la feina que fa) li va fer a David Fernàndez (a qui no conec personalment, però a qui també reconec talent i una certa admiració), i que va publicar Nativa ja fa uns dies, no he pogut evitar que em tornin al cap una colla d’idees i dubtes, que malgrat em persegueixen fa més de vint-i-cinc anys, no hi ha manera de resoldre.
Aviso que no em proposo fer ni una anàlisi ni una critica de l’entrevista (no hi tinc cap dret), només pretenc treure algunes afirmacions del seu context, per portar-les a una petita digressió de diumenge a la tarda.

M’ha tornat a ressonar la relació entre cultura i estat, la (mala) relació entre cultura i l’esquerra, el paper de l’estat en una societat de les que en diem desenvolupades… i en conseqüència les seves obligacions (les de l’estat, vull dir).

Em sorprèn que es parli de cultura fent un capmàs d’allò que n’han dit sempre Cultura: la il·lustrada, enciclopèdica… la clàssica, la que té conselleries… aquella que s’escrivia en majúscules, i paral·lelament es parli de contracultura… de cultura popular, participativa… com “l’altra” cultura. Francament em pensava que aquest discurs ja l’havíem aclarit als vuitanta, i que el que pot fer la gent en un col·lectiu de barri, en un centre cívic, en una revista digital col·laborativa, en un espai de creació…. era tant cultura com aquella. Portem trenta anys dient que això de les categories s’ha acabat, i en continuem parlant des d’un frontisme, que si a algú perjudica, penso que no és pas a la cultura de sempre, ja que és qui controla la majoria dels mitjans de producció, de distribució i d’informació.

Què vol dir contracultura? Reconèixer que “cultura” és allò que fan ells, i el que nosaltres fem per estar-hi en contra, què és?. Potser el plantejament hauria de ser el contrari, no? Cultura és el que fem nosaltres. (La simplificació ells/nosaltres reconec que és matussera, però potser ens hi entendrem). Cultura i contracultura no sempre són dues cares d’una moneda, sovint estan en la mateixa cara.

M’han cridat l’atenció afirmacions com: “Cultura i estat no poden casar de cap manera” Jo fa anys que he perdut la vergonya de declarar-me estatalista pel que fa a la cultura. No sé, potser primer caldria aclarir de quin estat parlem… però amb consideracions com “…drets que només pot tenir l’estat, en règim de monopoli, que és salut, que és educació, que és pensions…” veig que parlem de l’estat que ara tenim, i llavors no puc evitar fer comparacions: sanitat, educació, protecció social, si? i cultura, no?

No entenc la por a deixar posar l’estat en la cultura, i tenir tant clar que ha de tenir l’educació en règim de monopoli (també tinc dubtes sobre la salut, però d’això no hi entenc gens ni mica).
L’educació, tot el sistema complet -i molt especialment aquells estadis primers que el sistema pràcticament ni reconeix- és la base de qualsevol constructe social. L’educació -el sistema educatiu- aporta molt més que coneixements (la tria dels quals, de neutra no en té res) i instrucció (en uns àmbits i no en uns altres), crea hàbits, modela voluntats i posa els fonaments del que serà una part molt important de la cosmovisió de les persones. I tot això, no passa res que ho faci l’estat?

Si l’estat que tenim, el considerem capacitat per garantir-nos educació, sanitat.. i protecció social, jo vull que també garanteixi cultura per a tothom, pública i de qualitat. I si no creiem en l’estat (o en aquest estat), doncs no deixem res fonamental a les seves mans.

Una pregunta encadenada i gairebé ineludible és: i qui se n’ha de cuidar? He de reconèixer que frases com: “Entre l’espasa del mercat i la paret de l’estat, queda la cultura autònoma, la cultura popular i la cultura en xarxa.” em resulten tant suggerents com inquietants. Em costa situar la idea de cultura popular i autònoma ara i aquí, en aquest còctel d’interdependència en el que la nostra societat llegida i tecnificada està posada sense remei. I se m’obren antics interrogants sobre la legitimitat, sobre la representativitat d’una colla de bones persones, que s’apleguen i es diuen a si mateixes: som el poble.

En alguna altra ocasió ja hem tingut ocasió de parlar d’aquesta idea de que la cultura, ho és crítica i combativa o no és, i ja he manifestat que no hi estic d’acord, és cultura la combativa, l’anihiladora, la que entreté i la que reprodueix el bo i el més dolent d’allò que la comunitat és. Penso que no anem enlloc amb aquesta negació, penso que el camí està en prendre partit per una manera o una altra de fer cultura, en subratllar la ideologia inherent a cada manera de fer.

Del bufons en podem parlar un altre dia, m’he de repassar les faules d’Isop.